Hem d’ingressar al nostre fill!

Tot i que no és freqüent, l’hospitalització d’un infant és una experiència estressant per al nen i també per a la seva família. La majoria dels nens són hospitalitzats per una malaltia o una lesió aguda. Quan un nen o nena presenta un problema de salut el primer que fan els seus pares és consultar el seu pediatre de capçalera. Es aquest professional de proximitat qui, depenent de la gravetat i característiques del problema, prendrà la decisió de remetre l’infant al servei d’Urgències o bé a una consulta especialitzada.

La forma més habitual d’ingressar a l’hospital és a través de les Urgències. Cal estar preparat i preparar també els nens per l’estada a aquest servei. A l’arribada a Urgències cal fer una sèrie de tràmits administratius. Un cop completada aquesta part el personal d’Infermeria fa una primera assistència: el triatge. El triatge és una primera avaluació per determinar la urgència en la qual el pacient ha de ser atès. En funció del nivell de triatge el pacient entrarà directament a l’àrea d’assistència d’urgències o bé haurà d’estar a la sala d’espera. El temps d’espera variarà segons la disponibilitat de professionals i d’espai per ser visitat.

Quan l’infant entra per ser visitat sempre anirà acompanyat d’algun familiar o persona adulta responsable. Dins de l’àrea d’urgències tindrà contacte amb molts professionals diferents: infermeria, metge/ssa d’urgències, pediatre/a i altres especialistes com tècnics de radiologia o portalliteres, entre d’altres. Un cop l’infant està instal·lat al box d’urgències se li faran una sèrie de determinacions com: el pes, la temperatura o la tensió arterial. I depenent del problema pel qual hagi vingut a Urgències, se li practicaran diverses proves diagnòstiques (anàlisis, radiografies, etc). Finalment, un cop establert el diagnòstic i el corresponent tractament, el pacient es donarà d’alta d’Urgències amb una de les següents destinacions:  l’ingrés a la planta de pediatria, el trasllat a un centre de major complexitat o bé l’alta a casa i seguiment per part del pediatre de capçalera.

En cas d’ingressar a la planta de pediatria hi ha un equip integrat per un/a infermer/a i un/a pediatre/a responsable de l’atenció de cada pacient. Cada dia aquest equip passa visita, comenta  les novetats referents al procés del malalt i respon a qualsevol dubte dels familiars o del pacient, cursa les proves diagnòstiques adients a cada situació (analítiques, radiografies, etc.) i indica el tractament. Quan l’equip responsable habitual del pacient no està treballant (nits o festius) sempre hi ha un equip de guàrdia que resoldrà les situacions extraordinàries que puguin passar. Quan el problema que ha motivat l’ingrés del pacient s’ha resolt o aquest ja no necessita el suport de les instal·lacions de l’hospital per recuperar-se se li dona l’alta. Amb l’alta s’indicarà el seguiment posterior; seguiment  pel pediatre de capçalera o bé a les consultes especialitzades de l’hospital si el problema de salut que ha motivat l’ingrés ho requereix.

Amb tot, l’ingrés d’un infant a l’hospital pot esdevenir una situació estressant per part del pacient i també per a la seva família ja que hi ha preocupació pel problema de salut que motiva l’ingrés, l’entrar en un entorn desconegut, la por a les proves diagnòstiques o el contacte amb desenes de persones desconegudes en pocs dies. Però, ser coneixedors i conscients de totes aquestes situacions pot ajudar a disminuir l’angoixa que habitualment es genera amb  l’ingrés d’un infant a l’hospital.

 

Dr. Amadeu Roca

Servei de Pediatria

Hospital de Calella

Papa, què és l’eutanàsia?

La Setmana Santa és, segons la tradició cristiana, el moment de rememorar la Passió (tortura), Crucificació (mort) i Resurrecció (retorn d’entre els morts) de Jesucrist. Tot plegat imatges difícils de gestionar pels infants, sense una explicació adequada. I per acabar d’embolicar la troca és gairebé segur que, amb les notícies d’aquests dies, els infants hagin incorporat en el seu vocabulari una nova paraula: Eutanàsia.

Per explicar l’eutanàsia hi ha llibres sencers d’ètica i filosofia. Simplificant diríem que l’eutanàsia, paraula formada per dos mots del grec antic (eu = bona i thánatos = mort), vol dir “bona mort”. Actualment el seu significat és el que es coneix com a “mort assistida”, qualsevol acció que facilita la mort durant el final de la vida.

Parlar de la mort és una d’aquelles converses difícils d’encetar amb els infants però  tard o d’hora és important fer-ho.

Quan parlar de la mort?

Abans dels 5 anys d’edat, la mort no es veu com un fet final sinó com una situació  temporal. Els infants a aquesta edat no entenen el concepte de límit final. Com que estan acostumats a veure que els personatges de les seves historietes cauen i es trenquen en mil bocins, però en l’escena següent estan perfectament bé, creuen que les persones també es poden recompondre de la mateixa manera.

Després dels 5 anys, els infants entenen la vida com un procés on es neix, es creix i es mort. En aquesta etapa comencen a relacionar alguns signes amb la mort com són l’envelliment, els accidents, els hospitals o les malalties, però ho perceben com un fet que passa a les altres persones i que no està relacionat  amb ells. La mort és una figura sinistra que espanta.

Molts nens i nenes de 9 – 10 anys ja són capaços d’entendre que la mort és un fet  inevitable i irreversible. I a partir dels 12 anys el seu pensament és molt semblant al dels adults. Tenen un pensament abstracte plenament desenvolupat.

Com parlar de la mort?

La millor manera de parlar amb els infants de la mort és escoltant-los. No es tracta de preparar-se per fer un gran discurs, sinó més aviat estar disposat a respondre sincerament les seves preguntes, els seus dubtes i les seves pors. La comissió de suport al dol de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva ha estat elaborat un diptic “Algú molt especial ha mort” per ajudar els pares a tenir aquesta conversa amb els seus fills.

Els contes, una bona alternativa

Nati Bergadà Bofill  és una mestra d’educació especial que va publicar en el seu blog (https://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort) un recull força extens de contes per parlar de la mort. Els contes són un bon recurs per parlar de la mort, ja que és un objecte d’ús habitual pels infants. Disposar d’un text elaborat i escrit és un bona eina de suport per als pares i educadors per xerrar amb els infants. Escolliu aquell que sigui més adient en funció de l’edat de l’infant, del seu desenvolupament i de la seva situació especifica.

Quan parlar de la mort?

Tothom vol saber-ho tot, però potser no cal tot a la vegada. Respecteu el ritme de l’infant, potser avui només vol saber qui vindrà a buscar-lo a l’escola si l’avi ha mort, i demà voldrà saber si l’avi tornarà.

Dr. F.Codina Garcia

Servei de Pediatria

ABS Malgrat-Palafolls

Corporació de Salut del Maresme i la Selva

Bucca sana in corpore sano

Una boca sana i un cos sa van de la mà. Per contra, una mala salut bucodental pot tenir conseqüències desfavorables en el benestar físic i psicosocial de la persona.

La càries precoç de la infància no és només un problema de l’infant i la seva família, sinó també de la societat i del sistema sanitari. La instauració d’una educació precoç ha d’estar encaminada a evitar una necessitat futura ja que prevenir i evitar la càries i les malalties de les genives en la dentició primària és una excel·lent manera de fer prevenció de les mateixes entitats en la dentició permanent de l’individu i aconseguir adults amb una bona salut oral.

Les principals causes de morbi / mortalitat de les persones adultes estan associades a situacions i hàbits poc saludables que se solen adquirir a les etapes de la infància i l’adolescència; per això, la posada en marxa de mesures que fomentin estils de vida saludables i la millora de la salut des de la infància tindran una repercussió positiva innegable en el futur estat de salut i qualitat de vida de l’individu.

La càries dental és actualment la malaltia crònica més freqüent en la infància amb una elevada prevalença en preescolars espanyols. Aquesta malaltia infecciosa està considerada, actualment, com una disbiosi causada pel consum de sucres; és a dir, es considera que és una malaltia sucre-dependent.

Hem de ser conscients que els enfocaments restauradors tradicionals han fracassat en l’intent de disminuir la càries durant les últimes dècades. És per això que, hem de replantejar aquesta situació i dedicar cada vegada més esforços preventius i educatius per oferir als nostres pacients la possibilitat de viure sense malalties orals.

L’odontologia ha canviat dràsticament en les últimes dècades. Cada vegada hi ha més demanda d’una odontologia mínimament invasiva que intenta analitzar el perquè de la malaltia i no només limitar-se a solucionar el problema immediat. L’odontologia per a lactants es troba a la base d’aquest canvi, en el qual l’odontopediatra té l’oportunitat d’analitzar i controlar els factors de risc de la malaltia abans que aquesta aparegui.

Per mantenir una boca sana des de la infància fins a l’edat adulta, recomanem realitzar una consulta amb l’odontopediatra abans del primer any de vida del nadó. Els pares portaran el seu nadó al dentista perquè no tingui càries, no per curar-les. Els consells i assessorament precoç els ajudaran a tenir totes les eines per aconseguir-ho.

Consells

Les principals recomanacions que tindrem en compte des dels primers mesos de vida del lactant son:

• No oferir i alhora procurar evitar els “aliments ensucrats” i els “aliments amb sucres afegits” (galetes, pa dolç, pastisseria industrial, sucs industrials, xocolates, gelats, begudes de cola, begudes gasoses, patates fregides de bossa, etc…), especialment els primers dos anys de vida.
• A partir dels dos anys cal reduir al màxim la ingesta de “sucres ocults”.
• Eliminar aliments amb sacarosa entre àpats. Si no és possible, realitzar la higiene bucal immediatament després.
• Evitar l’ús del biberó amb líquids que no siguin aigua.
• Mai mullar el xumet en líquids ensucrats, sucre o mel.
• No compartir utensilis amb el nadó (raspalls dentals, culleres, joguines, etc…) especialment durant els primers 2 anys de vida
• No netejar el xumet del nadó amb saliva quan el xumet s’ha embrutat
• Començar la higiene de les dents amb l’erupció de la primera dent temporal o “de llet”, que sol donar-se al voltant dels 6 mesos d’edat, dues vegades al dia; pel matí, i sobretot, per la nit, amb un raspall de dents per lactants amb pasta dental de 1000 ppm (parts per milió) de ió de fluor.

Dra. Cristina Marès Riera

Odontopediatra

Institut Pediàtric Marès-Riera