La importància del “NO” en el discurs de les famílies

Moltes vegades, en les consultes de pediatria ens trobem a pares, fins i tot de nens petits, que estan angoixats i neguitosos per la dificultat que els representa l’educació dels seus fills.

Salvador Cardús i Ros (professor de Sociologia de la UAB i periodista), autor de “El desconcierto de la educación”, en el seu llibre dóna algunes claus als interrogants que ens apareixen en les consultes. Cardús diu:

-Sabem que educar avui dia és complicat, més que difícil. És complicat perquè les maneres de fer d’abans no es poden aplicar automàticament al món d’avui. Això no vol dir que alguns grans criteris implícits en aquelles maneres d’educar no fossin universals i valuosos, l’única cosa que hauríem d’aprendre seria adaptar-los a les noves circumstàncies. La idea fonamental és que si sabem o aprenem a adaptar les maneres de fer adequades als nostres temps, “EDUCAR” és tan fàcil o tan difícil com ha estat sempre.

Del desconcert de saber o no saber com fer-ho han sorgit dos errors greus, que en contra d’ajudar a solucionar-ho, els agreugen:

  • El primer és dramatitzar la situació fins al punt de paralitzar als pares, que tenen la sensació o impressió de viure una situació de desastre total. L’exageració dels problemes, des de la “dimissió de l’educació” que culpabilitza a tots i la repetida “crisi de valors”, s’aconsegueix que la visió sigui inabastable i en conseqüència no trobi solució.
  • L’altre error sorgeix de passar més temps renyant als pares, més que a proporcionar-los eines perquè prenguin les seves pròpies decisions educatives.

 

Les rutines

En aquestes circumstàncies, els pares i fins i tot els mestres han quedat atrapats en la confusió de considerar que “l’educació és solament la transmissió de valors”. Això els porta a pensar que transmetent valors és suficient i, a partir d’aquí, cadascun faci el que pugui.

Des de la sociologia sabem que l’educació no va d’aquesta manera, sinó just el contrari. Les maneres de “fer”, les rutines diàries, són les que donen una resposta efectiva a les dificultats de l’educació.

La priorització de les “rutines” per sobre de grans discursos sobre valors, dóna els instruments adequats per superar els principals dèficits educatius de la nostra societat.

Llavors parlaríem d’un “procés de rutinització de l’experiència”, que és la construcció de respostes automàtiques a situacions habituals, de manera que ens fa socialment previsibles. D’aquesta manera fent que les nostres conductes siguin enteses, siguin comunicativament clares i s’incorporin a un ordre social.

Finalment, aquestes rutines són portadores estables de “valors dominants” que, si tot va bé, s’hauran après de forma pràctica.

 

Saber dir no

-“La manera d’aprendre una rutina és posant límits o el que és el mateix,  SABER DIR NO”. (Asha Phillips: Psicoterapeuta infantil).

Dir “NO”, és una estratègia positiva. La paradoxa, que cal estendre, és que el món s’organitza i té sentit si s’accepta  que quan diem “NO” estem transmetent una forma positiva d’entendre-ho. Els “NO” ordenen la nostra experiència quotidiana des de l’aprenentatge del control de les pròpies emocions fins al reforç de la confiança en nosaltres mateixos.

Cal saber que coneixent els límits del món, del nostre propi món personal i familiar, però també del món social, podem aprendre a superar aquests límits, a anar més enllà i no quedar atrapats. És a dir “SABER DIR NO” pot ser la manera correcta de donar les principals eines d’emancipació personal i  social als nostres fills. Prendre consciència dels nostres propis límits ens proporciona una “identitat personal més sòlida”.

La “sobreprotecció” pot  generar infants insegurs i immadurs, la “sobre motivació”  pot produir  infants amb desitjos apagats per falta de desitjos reals de motivació pròpia  i l’“espontaneisme” que sota la creença  de la falta  de formalismes  farà infants socialment lliures són casos d’infants del “no saber dir NO”.

Richad Sennet (sociòleg i historiador americà) considera que la “tirania de la intimitat”, sorgeix també del no saber dir NO, generant la desaparició de l’autoritat necessària en tots els processos educatius.

Finalment…

“Una relació personal sense límits, no és una relació franca, sinó abusiva”, és el cas de pares i mares que no han sabut tenir clar el seu rol i el dels seus fills en l’àmbit domèstic.

Ensenyar als pares i mares a “saber dir “NO” pot ser la manera pràctica i intel·ligent d’ensenyar als nostres fills a dir “Sí”…, si a una convivència cívica, si a una sentimentalitat madura, si a una vida emancipada i crítica i si a la capacitat d’encarar el futur amb confiança.”

Si entenem i ens parem un minut, amb la ment oberta i autocrítica a pensar en el que acabem de llegir, haurem fet un pas cap endavant, cap  a l’educació  dels nostres fills.

Els mecanismes per dir NO són molts i es poden aplicar des que són petits, perquè quan  arriben ser “grans” puguem seguir gaudint d’ells amb la mateixa intensitat que quan eren petits…

Dr. Mario A. Bianconi

Servei de Pediatria

Corporació de Salut del Maresme i la Selva

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s