Trastorns alimentaris. L’anorèxia?

L’arribada de l’estiu fa augmentar els trastorns alimentaris. Us donen unes pautes per conèixer-los i actuar precoçment.

La incidència dels trastorns alimentaris en Espanya oscil·la entre el 2,9 y 3,7. En adolescents de sexe femení aquesta prevalença varia entre el 3,4 i 6,4%. En els nois la incidència és menor, del 0.6 al 0,9%. L’edat més freqüent és la preadolescència, tant en nois com en noies.

Dintre dels trastorns del comportament alimentari, en aquest blog tractarem únicament l’anorèxia.

L’anorèxia és un trastorn de la conducta alimentària que suposa una pèrdua de pes provocada per la mateixa persona i que fins i tot pot portar a un estat d’inanició (deixen de menjar). L’anorèxia es caracteritza pel temor a augmentar de pes, i per una percepció distorsionada del cos. Fa que la persona es vegi grossa tot i que el seu pes es trobi per sota del recomanat.

En alguns casos, les persones amb anorèxia comencen simplement a intentar perdre una mica de pes o a posar-se en forma. Però la necessitat de menjar menys, purgar-se (vòmits, laxants…) o fer exercici en excés, es torna addictiu i és molt difícil de controlar.

Sofrir aquest trastorn té un gran impacte negatiu en la vida familiar, social, laboral, acadèmic i emocional. A l’inici de la malaltia és possible que no s’observin excessius problemes. Els afectats se senten satisfets amb la pèrdua de pes, i sovint els amics i familiars recompensen la pèrdua de pes i la seva voluntat amb la dieta i l’exercici.

 

Quina és la causa?

La seva causa és desconeguda, però els factors socials semblen importants. De vegades, existeixen factors desencadenants o certa vulnerabilitat biològica, que indueixen al desenvolupament de la malaltia.

Aquests factors són:

 

• La mateixa obesitat del malalt
• Obesitat materna
• Mort o malaltia d’un ésser estimat
• Separació dels pares
• Allunyament de la llar
• Fracassos escolars
• Accidents
• Successos traumàtics

 

Si es diagnostica i es tracta precoçment, la recuperació és més fàcil i ràpida.

 

A què heu d’estar atents. Signes d’alerta:

En l’alimentació:

• Utilitza dietes restrictives, menja solament determinats aliments i evita làctics, carn, blat… (encara que moltes persones són al·lèrgiques a determinats aliments o són vegetarianes)
• Es preocupa constantment pel menjar, compta o raciona els aliments meticulosament
• S’interessa per receptes de cuina
• Se sent culpable per menjar
• Pren molta aigua quan visita a un professional per pesar-se
• S’aixeca de la taula i es tanca en el bany després de cada menjar
• Augmenta la freqüència i quantitat de temps que està en el bany
• Evita menjar en família
• Menja de pressa o excessivament lent
• Podeu trobar menjar amagat o grans quantitats de restes de menjar, embolcalls, etc. a la seva habitació o en les escombraries.

 

En relació al pes:

• Perd pes injustificadament
• Té por i rebuig al sobrepès
• Practica exercici físic de forma compulsiva amb l’únic objectiu d’aprimar-se
• Vomita sense causa aparent
• Consumeix laxants i diürètics
• A causa de la desnutrició, pot tenir repercussions en la salut. Alguns signes d’aquesta desnutrició són: amenorrea (desaparició del cicle menstrual durant, com a mínim, 3 mesos consecutius), fred a les mans i peus, sequedat de la pell, restrenyiment, pal·lidesa o marejos, caiguda de cabell, etc.

 

En relació a la imatge corporal:

• S’aprima molt, fins i tot pot tornar-se fràgil o esquàlid
• Se sent gros/sa,
• Amaga el cos amb roba ampla

 

En relació al comportament:

• Es pesa reiteradament
• S’altera el rendiment acadèmic o laboral, tant per excés o per defecte.
• Comença a aïllar-se socialment,. Evita sortir amb amics o anar a festes on calgui menjar
• Està trist/a, no té energia, li costa dormir, es mostra irritable i/o agressiu/iva
• Presenta comportaments manipuladors i apareixen les mentides

 

Com podeu ajudar-los ? Tractament

En primer lloc, hem d’intentar aconseguir un ràpid augment de pes i  ajudar-los a recuperar els hàbits alimentaris anteriors al fet que la persona emmalaltís. Però una recuperació total del pes corporal no és sinònim de curació. L’anorèxia és una malaltia psiquiàtrica i ha de tractar-se com a tal.

L’èxit del tractament depèn de:

• Detecció precoç de la malaltia
• Coordinació entre els serveis sanitaris implicats: psiquiatria, endocrinologia i pediatria
• Seguiment ambulatori una vegada que el pacient ha estat donat d’alta, amb visites regulars

 

No sempre és necessari l’ingrés de la persona, però és necessari quan:

• La desnutrició és molt greu i hi ha alteracions en els signes vitals
• Quan les relacions familiars són insostenibles i és millor aïllar al pacient
• Quan s’agreugen els desordres psíquics

 

Aquestes hospitalitzacions solen ser perllongades, la qual cosa suposa una desconnexió de l’entorn que pot perjudicar el desenvolupament normal de l’adolescent. Per aquesta i altres raons, sempre que es pugui, els tractaments seran ambulatoris, i per a això ha d’haver-hi:

• Detecció precoç
• Absències d’episodis de bulímia, vòmits i existència d’un compromís familiar de cooperació

 

El tractament, amb l’inici de l’alimentació, a vegades pot provocar molèsties digestives, ja que el cos no està acostumat a ingerir aliments. Amb el temps passaran les molèsties,  tornarà a estabilitzar-se la situació biològica i torna la menstruació. Al mateix temps que el tractament alimentari, comença el tractament psicològic, que intenta reestructurar les idees racionals, eliminar la percepció errònia del cos, millorar l’autoestima i desenvolupar les habilitats socials i comunicatives entre la persona malalta i el seu entorn.

 

La família és imprescindible en el tractament, la recuperació i evitació de les recaigudes  ha de prendre-hi part de manera activa, i seguir les pautes que marquin els especialistes perquè, la millora de la persona malalta.

 

Marta Azuara

DUI Pediatria

Corporació de Salut del Maresme i la Selva