Recomanacions d’alimentació per a nens a partir dels 6 mesos

 
Els humans som animals mamífers i, com a tals, la nostra alimentació inicial és la llet materna. Però, passat el període d’alletament, la nostra alimentació esdevé molt variada. Aquesta variació inclou aliments d’origen molt divers: verdures, llegums, hortalisses, fruites, cereals, peix, carn, ous, etc. Aquests aliments, d’acord amb els diferents patrons culturals de la humanitat, es cuinen i mengen de formes molt diverses. Els infants que inicialment només s’alimenten de llet hauran d’aprendre a menjar aliments amb gustos, olors i textures molt diferents i no iguals en tot el món. Convé tenir present que els àpats són molt més que un acte de nutrició; es converteixen en un espai de comunicació, de contacte, de relació i d’afecte amb els pares i germans.

 

Quan i com?

El quan i com s’incorporen aquests aliments diferents de la llet en l’alimentació ha anat variant al llarg del temps. Darrerament l’Agència de Salut Pública de Catalunya ha publicat un document referent a l’alimentació en la primera infància que recull les principals recomanacions fetes per les societats científiques pediàtriques europees. Aquestes recomanacions proposen alguns canvis en la introducció de l’alimentació complementària respecte al que s’ha anat fent  tradicionalment.

 

Per una banda, el concepte més destacable és el reforçament de la importància de l’alletament matern durant aquest període. D’altra banda, per tal d’assegurar una alimentació no deficitària en algunes vitamines i minerals es recomana iniciar l’alimentació complementària no més enllà dels 6 mesos d’edat ni abans dels 4 mesos d’edat. D’acord amb aquestes dues idees es suggereix que durant els primers 6 mesos de vida l’alimentació es fonamenti en l’alletament matern exclusiu i, com a alternativa l’alletament amb una fórmula per a lactants. I al voltant dels 6 mesos d’edat iniciar una alimentació complementària a l’alletament.

 

Què hi ha de nou?

Continua llegint

Cosir sense fils

El mètode tradicional amb el qual es resolen les ferides són les sutures amb fils. Aquest mètode té uns bons resultats finals, però suposa una intervenció dolorosa i estressant per l’infant  i les famílies. Des de fa més temps s’utilitzen adhesius biològics per aconseguir la reparació de petites ferides, d’una manera eficaç i amb mínima invasió al pacient.

Simplement aplicant l’adhesiu biològic sobre la ferida i esperant uns pocs segons es crea una pel·lícula que facilitarà la unió de les vores de la ferida. No totes les ferides es poden reparar amb adhesius biològics, però sempre que és possible és la tècnica més idònia en pediatria, perquè és un procediment indolor, ràpid, de fàcil aplicació i amb uns resultats òptims.

Si al vostre infant li han reparat una ferida amb un adhesiu, pot ser que tingui una mica d’inflor i envermelliment. També pot sentir una mica de dolor provinent de la mateixa ferida.

Com cuidar la ferida?

  • La coberta d’adhesiu usualment es mantindrà a lloc durant 5 a 10 dies, i llavors s’anirà pelant i es separarà naturalment de la pell del seu infant.
  • Assegureu-vos que el vostre infant no es grati ni es toqui la coberta adhesiva.
  • Protegiu la ferida de la llum solar mentre tingui posada la coberta adhesiva en la ferida.
  • Mantingueu l’apòsit sempre sec i reemplaceu-lo si s’humiteja.
  • Reemplaceu l’apòsit diàriament fins que hagi caigut la coberta adhesiva.

Continua llegint

IMPETIGEN

L’impetigen és una infecció de la pell força comuna i contagiosa que afecta principalment als infants . Sol aparèixer en forma de llagues o ampolles vermelles a qualsevol part del cos, però sobretot a la cara, especialment al voltant del nas i de la boca. Aquestes llagues s’acostumen a trencar-se deixant unes crostes de color mel.

Quins són els símptomes?

Els signes i símptomes típics de l’impetigen inclouen llagues o ampolles vermelloses que es trenquen ràpidament, supuren durant alguns dies i després formen una crosta de color marró groguenc. Generalment les llagues es formen al voltant del nas i de la boca, però poden estendre’s a altres parts del cos a través dels dits o de la roba. Poden causar picor i dolor però solen ser lleus.

Una forma menys freqüent s’anomena “impetigen ampul·lar”, ja que produeix ampolles més grans, sobretot al cos dels infants més petits.

Una altra forma més greu s’anomena “ectima”. La infecció arriba a capes més profundes de la pell i produeix llagues doloroses plenes de pus o líquid que es transformen en úlceres profundes.

Quines són les causes?

L’impetigen es produeix per bacteris que es transmeten en entrar en contacte amb llagues d’una persona infectada o amb elements que aquest hagi tocat, com la roba, llençols, tovalloles o inclús joguines.

Hi ha diversos factors que augmenten el risc de contagi d’impetigen:

  • L’edat: generalment es produeix en infants d’entre 2 i 5 anys
  • Condicions de cúmul d’infants: es contagia fàcilment a les escoles i llars d’infants
  • Temps calorós i humit: és més freqüent a l’estiu
  • Determinades activitats: com esports que impliquin contacte pell a pell
  • Pell ferida: els bacteris generalment entren a la pell a través de petites ferides, picades d’insecte o erupcions cutànies.

Continua llegint

31 de maig. Dia Mundial sense Tabac. Els infants no poden decidir.

El fum del tabac és el principal contaminant ambiental que reben els infants. Aquesta exposició pot començar des de la gestació.

Pel que fa  als petits de  la casa, ells estan en contacte directe amb els seus cuidadors; els agafen en braços, els tenen asseguts a sobre, van per terra i agafen objectes que es porten a la boca per explorar-los. En una llar on es fuma, a part del fum directe de la cigarreta, hi ha els tòxics del tabac que es dipositen a parets, cortines, terra i objectes. El nen està exposat de forma constant a ingerir per la pell, les mucoses, la llet materna  i la respiració, una gran quantitat de tòxics derivats d’aquest fum de tercera mà. La llar és el principal lloc d’exposició, junt amb els mitjans de transport privats (automòbil).

Està àmpliament documentat actualment que els infants són molt més vulnerables als efectes dels productes tòxics del tabac. Això es deu a la immaduresa del seu aparell respiratori; respiren més cops per minut que els adults i inhalen moltes més substàncies tòxiques, també tenen una pitjor eliminació d’aquests tòxics.  L’exposició al fum del tabac els fa més propensos a patir malalties de l’aparell respiratori: asma, bronquitis, laringitis, refredats. També otitis mitjanes i conjuntivitis i, malauradament, malalties més greus com tumors, limfomes i leucèmia (Informe Surgeon General. Health Consequences of Smoking—50 Years of  Progress).. Darrerament, s’ha associat el fet de ser fumador passiu a la infància amb el risc de diabetis.

Ells no poden triar marxar d’un espai on es fuma, depenen directament dels seus cuidadors. No hi ha una exposició segura al fum, només un entorn lliure 100% de tabac els protegeix.

Sabem, per altra banda, que els nostres fills ens imiten. Els estudis parlen de què els fills de pares no fumadors o que han deixat el tabac, tenen una probabilitat 10 vegades menor de començar a fumar.

Continua llegint

Rebequeries durant la infància   

Qui no ha presenciat alguna vegada una rebequeria d’algun infant? O inclús l’ha viscut en primera persona amb els seus propis fills?

Ens ve al cap la típica  imatge d’un nen cridant i tirat a terra al mig del supermercat. Tothom mira i cadascú pensa i actua de manera diferent: què hauríem de fer? Accedir als desitjos del nen? Cridar-lo per intentar parar aquesta situació? Ignorar-lo?

Però què és en realitat una rebequeria?

Una rebequeria és una conducta d’oposició i es considera part del desenvolupament NORMAL entre els 18 mesos i els 4 anys. Es manifesta en forma d’enuig, plor, crits, cops de peus , paraulotes… i l’infant pot arribar a fer malbé objectes o inclús a ell mateix.

Es deu a la frustració donada pel conflicte entre els seus desitjos d’independència i autonomia i els límits posats pels cuidadors. També intervé la limitació del llenguatge i el fort egocentrisme propis del nen de 2-3 anys.

Factors que afavoreixen les rebequeries:

  • Edat i desenvolupament evolutiu: limitació del llenguatge, limitació física.
  • Educació ambivalent o no congruent: és important donar la mateixa resposta davant del mateix acte, és a dir, no s’ajuda l’infant si un dia es recompensa la rebequeria i un altre es castiga.
  • Normes poc clares.
  • Absència de normes que afavoreixen una baixa tolerància a la frustració ).
  • Excés de normes o normes molt estrictes.
  • Factors físics: gana, avorriment, cansament, son…

Com actuar davant una rebequeria:

Continua llegint

El meu fill/a està fent el canvi… Quan m’he de preocupar?

L’anomenat “canvi” o inici de la pubertat es defineix com l’aparició dels caràcters sexuals secundaris en un nen/a. Es tracta d’un procés fisiològic que es desenvolupa per causes encara no conegudes del tot i que depenen de múltiples factors genètics (edat d’aparició dels signes puberals als pares…) i ambientals (estat nutricional, absència de malalties…). Comença l’adolescència.

Definim conceptes

  1. Caràcters sexuals primaris: Són els òrgans genitals que defineixen el sexe ja al naixement..
  2. Caràcters sexuals secundaris: És el desenvolupament de signes a través dels quals un nen/a passa a l’edat adulta. Es considera que s’inicia amb l’aparició de:
    • Nen: Augment de la mida testicular (volum testicular per sobre de 3 ml.)
    • Nena: Aparició del “botó mamari”
  3. Altres signes que no necessàriament signifiquen inici de la pubertat:
    • Axilàrquia: aparició de pèl axil·lar
    • Pubàrquia: aparició de pèl pubià
    • Telàrquia: aparició de botó mamari en nenes
    • Odàrquia: canvi d’olor corporal a “més fort”
    • Ginecomàstia: aparició del “botó mamari” en fer el canvi en un nen, es tracta d’un procés benigne i autolimitat!
    • Adipomàstia: Greix a nivell mamari, pot confondre’s amb la telarquia o la ginecomàstia pròpiament dita
  4. Menarquia: és l’anomenada la primera menstruació en la nena.

Continua llegint

L’infant coix

La coixesa és una alteració de la marxa a causa de dolor, debilitat muscular o deformitat òssia. És un motiu de consulta freqüent tant a urgències com al pediatre de capçalera. Es pot presentar a qualsevol edat, i la forma de presentació depèn de l’edat de l’infant i de la causa. En els més petits (lactants) pot evidenciar-se perquè es nega a posar el seu pes sobre el peu o a caminar.

Les causes de la coixesa poden ser tan banals com que li premi el calçat o se li enganxi una ungla al mitjó, o tant greus com fractures, infeccions o tumors.

 

Perquè coixeja?

La principal causa en totes les edats és el traumatisme. En la majoria dels casos, el pacient o la família relata l’antecedent cosa que  facilita el diagnòstic, però de vegades en els infants petits, com els menors de 2 anys especialment, el traumatisme existeix però ningú no ho recorda. Cal considerar-lo sempre, si l’infant mostra dolor localitzat i evita el suport d’aquella extremitat.

Les causes de les coixeses es poden classificar, segons l’edat,  en tres grups:

  1. Infants menors de 3 anys: infecció, fractura, luxació congènita de maluc, sinovitis transitòria, malaltia neuromuscular, reumatisme i tumors.
  2. Infants de 4 a 10 anys: infecció, fractura, sinovitis transitòria, malaltia de Perthes, discrepància de longitud d’extremitats, tumors.
  3. Infants majors d’11 anys: fractura, lesions per sobrecàrrega, episiolisis de maluc, displàsia acetabular, tumors.

El dolor acompanya a la majoria de les coixeses, però no sempre, en un 20% dels casos no hi ha dolor. El dolor que apareix després d’una activitat física pot ser degut a una lesió per sobrecàrrega (apofisitis), en canvi si apareix al matí, acompanyat d’una certa rigidesa pot ser degut a un procés reumàtic.

Continua llegint